El pròxim 23 de maig et convidem a parlar de l’obra “Basat en una història real “de l’autora Delphine de Vigan dins del nostre CLUB DE LECTURA que com és habitual tindrà lloc a les 19 h al nostre centre de Barcelona.

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè la Delphine de Vigan és una escriptora poc coneguda aquí i pot ser una descoberta per a molts de nosaltres.
  • Perquè aborda una història, barreja de thriller i novel.la psicològica, que captiva des de les primeres línies.
  • Perquè el llibre planteja el tema de la realitat i la ficció en la literatura. Tot el que expliquen les novel·les és mentida? Tot el que ens diuen en les autobiografies és realitat? Aquest és un vell debat en el que ens podem endinsar partint d’aquesta lectura.
  • Perquè seguint amb la nostra voluntat de llegir llibres de temàtica i gènere variat, ens interessava plantejar una lectura sobre la denominada auto-ficció, una manera de novel·lar molt actual que ha generat força debat en els darrers temps.

 

Per saber-ne més:

A manera de tastet:

Així comença el llibre….

Voldria explicar com la L. va entrar en la meva vida, en quines circumstàncies, voldria descriure amb precisió el context que li va permetre penetrar en la meva esfera privada i, amb paciència, prendre’n possessió. No és pas tan senzill. I en el moment en què escric aquesta frase, com la L. va entrar en la meva vida, mesuro el caràcter pompós de l’expressió, el to un pèl excessiu, la manera com subratlla una dramatúrgia que encara no existeix, aquesta voluntat d’anunciar el tombant o la virada. Sí, la L. va entrar en la meva vida i la va capgirar d’una manera profunda, lenta, segura, insidiosa. La L. va entrar en la meva vida com en una escena de teatre, al bell mig de la representació, com si un director hagués vetllat perquè tot es desdibuixés al seu voltant per fer-li lloc, per recalcar-ne la importància, a fi que en aquell moment precís l’espectador i els altres personatges presents a l’escenari (jo, en aquest cas) no miressin a ningú sinó a ella, a fi que tot s’aturés al nostre voltant, i que la seva veu arribés al fons de la sala, en fi, perquè produís un cert efecte. Però vaig massa de pressa. Vaig conèixer la L. un final de març. Després de l’estiu, la L. es movia per la meva vida com una vella amiga, terreny conegut. Després de l’estiu, ja teníem les nostres private jokes, una llengua comuna feta de sobreentesos i de dobles sentits, de simples mirades amb què ja ens enteníem. La nostra complicitat s’alimentava de confidències compartides, però també de coses no dites i de comentaris silenciosos. Amb la distància, i en vista de la violència que més tard revestiria la nostra relació, podria estar temptada de dir que la L. va entrar a la meva vida per efracció, amb l’únic objectiu d’annexionar-se el meu territori, però seria fals. La L. va entrar suaument, amb una infinita delicadesa, i vaig passar amb ella moments d’una complicitat sorprenent.

Glória López Forcen