El proper  7 de novembre, per obrir el primer CLUB de LECTURA d’aquest curs 2018-19, començarem amb Camí de Sirga de Jesús Moncada (1988) d’Edicions 62. Col.lecció El Balancí.

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè Jesús Moncada, malgrat ser autor d’una obra no gaire extensa – de la qual ens va privar la seva mort- s’ha convertit amb justícia en un clàssic de la literatura.
  • Perquè Camí de Sirga, com totes les grans novel•les, no és, simplement, una novel.la històrica. És una novel.la que, amb els peus ben arrelats en un temps i un lloc ens explica la vida d’éssers humans i la seva relació amb la terra que els ha vist néixer. Amb profunditat.
  • Perquè enfronta d’una manera profundament humana la dicotomia progrés/tradició que encara avui- possiblement més que el 1988- ens remou i ens inquieta.
  • Perquè “juga” fent-nos creure que és una novel.la clàssica, gairebé vuitcentista, però sap utilitzar les troballes de la novel.la contemporània d’una manera subtil i efectiva.
  • Perquè la història que explica és capaç de ser a l’hora, tremendament nostra i absolutament universal. Com passa amb la bona literatura.

Per saber-ne més

Perquè us vinguin ganes de llegir

Camí de sirga ( Primera Part. ELS DIES DE L’EDÈN)

Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera.

Anys després, quan la malesa encetada aquell dia del 1970 era memòria llunyana, temps amortallat amb teranyines de boira, una crònica anònima va aplegar un feix de testimonis colpidors sobre l’esdeveniment. El primer des del punt de vista cronològic, tot i que no resultava el més patètic, recollia l’aturada del rellotge del campanar esdevinguda la vigília enmig d’un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis, ors mortoïns i bromalles negres; segons el cronista, l’avaria era una premonició clara del que havia de passar l’endemà, un anunci del final inexorable del vell temps. L’angoixa es feia esborronadora en la descripció, deguda a un altre testimoni, de la nit a què havia donat pas la incertesa del crepuscle: la crònica parlava del silenci espès en els carrers deserts, silenci que volia reflectir el de la gent tancada a casa, pregant perquè no trenqués el dia. Tanmateix, entre les evocacions, la més colpidora era la del retruny sinistre de les onze del matí següent a la Baixada de la Ferradura: segons la crònica, els vilatans van sentir-se sotragats fins al moll de l’os pel començament del desastre.

Certament els testimonis resultaven impressionants. Ara bé, aquesta no era l’única característica que tenien en comú; en compartien una altra, potser insignificant però prou esclaridora del que va passar aquell dia nefast: tots, sense excepció, eren també absolutament falsos. * * *

 

Gloria López Forcen