Fotografia de Dorothea Lange

Per què llegim aquest llibre?

  • Perquè aquest llibre publicat l’any 1939 contínua explicant les històries universals que ens interessen: la lluita per la supervivència, la injustícia, el valor de tirar endavant en les circumstàncies més difícils…
  • Perquè, malauradament, i salvant les distàncies temporals, algunes de les situacions que ens mostra la novel·la ens són esfereïdorament familiars.
  • Perquè John Steinbeck és un escriptor molt interessant, autor d’obres tan conegudes com A l’est de l’Edèn o La perla, a més d’aquest llibre que llegim.
  • Perquè, un cop més, un cop llegit el llibre podrem respondre a allò de “T’agrada més el llibre o la pel·lícula?” perquè gairebé tots recordarem la pel·lícula basada en el llibre que dirigí John Ford i va interpretar Henry Fonda.

Per saber-ne més

Un tastet de l’obra que, segur, que ens farà venir ganes de seguir llegint….

« I la fortor de la putrefacció omple la contrada.

Als vaixells cremen cafè com a combustible. Cremen blat de moro per escalfar-se; el blat de moro fa de bon cremar. Aboquen patates al riu i aposten vigilants a la vora perquè la gent no les pugui pescar. Sacrifiquen porcs i els enterren, i deixen que la putridesa s’escoli terra endins. Heus aquí un crim que va més enllà dels límits denunciables.

Heus aquí un dol que les llàgrimes no arriben a simbolitzar. Heus aquí un fracàs que engega a rodar tot el nostre èxit: la fertilitat de la terra, la dretor de les fileres dels arbres, la fortitud de les soques i la saó del fruit. I les criatures s’han de continuar morint de la pel·lagra perquè altrament no es trauria profit de les taronges. I els jutges han de continuar omplint certificats -causa de la mort: desnutrició_ perquè el menjar s’ha de podrir, s’ha de podrir per força. La gent acudeix a la vora del riu amb xarxes per pescar les patates, però els vigilants els ho impedeixen. Acudeix als abocadors amb els seus cotxes atrotinats per arreplegar les taronges, però la frita és coberta de querosè. I la gent resta en silenci a la vora del riu veient com les patates van surant aigua avall escolt els crits dels porcs que són sacrificats en una cuneta i coberts de calç viva; veu suar les taronges fins que esdevenen un llim putrescent. I el fracàs és als ulls de la gent. I als ulls dels qui tenen fam hi ha una ira que va creixent. A les ànimes del poble el raïm de la ira s’està tornant ple i gràvid, gràvid i a punt per al dia que serà veremat.»

 

 

 

“—Tranquil —va dir ella—. Has de tenir paciència. Mira, Tom…, nosaltres, la nostra gent, seguirà vivint quan aquests altres hagin desaparegut. Escolta, Tom, nosaltres som la gent que viu. No ens poden esborrar del mapa. Nosaltres som la gent, nosaltres seguim endavant.

—Ens apallissen contínuament.

—Ja ho sé —la mare va riure entre dents—. Potser és el que ens fa forts. Els rics van i es moren i els seus fills no serveixen per res i van desapareixent. No obstant això, Tom, nosaltres seguim sorgint. No t’inquietis, Tom. Arriben nous temps, diferents.”

 

Glòria López Forcen