El pròxim 12 de desembre a les 19 h no et perdis el nostre segon Club de lectura d’aquest curs amb Fugir era el més bell que teníem de Club Editor (2019), amb presència de l’autora Marta Martín- Dòmine

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè ha estat un llibre que, al llarg d’aquest any, i només amb el “boca-orella” dels lectors, s’ha convertit en un fenomen literari.
  • Perquè podrem comentar amb la Marta Martín-Dòmine la gènesi del llibre, què el va fer néixer, i de quina manera va anar creixent.
  • Perquè el tema de la memòria i del record sempre ha estat un dels grans temes de literatura de tots el temps.
  • Perquè ens agrada proposar-nos reptes i buscar llibres que no es limitin a explicar una història. Ens agraden els llibres que ens interpel•len, que ens enfronten a realitats, situacions o històries davant les quals hem de prendre partit com a lectors .
  • Perquè el llibre ens planteja un munt d’interrogants, la majoria dels quals no resol -com ha de fer la bona literatura- perquè el llibre continuï vivint en el lector mentre busca en si mateix les respostes.
  • Perquè aborda uns temps històrics que formen part, també, de la història de cadascun de nosaltres.

Per saber-ne més

Perquè us vinguin ganes de llegir…..

Fugir era el més bell que teníem
( Errar)

Errar, desviar-se d’un camí, anar d’un lloc a l’altre sense rumb.

Errant, erràtic, erroni.

Del llatí errare, atribuït a qui agafa camins incerts, a qui vagabundeja. A tota cosa que es desplaça sense predeterminació. Una roca erràtica, un dolor erràtic.

Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí. Per això serà considerat una persona inclinada a equivocar-se, i d’aquí ve que l’errar s’hagi associat amb l’error.

Contràriament als que es creuen arrelats, qui camina sense rumb —l’erreor— no tem els equívocs ni les errades. Obert als canvis, decantat per elecció al moviment, quan arriba als llocs no els posseeix, sinó que els habita. I quan ja en té prou, per cansament o per estalviar-se el desig a estones irreprimible de la possessió (és al•lèrgic a l’expressió “casa nostra”), els abandona, amb la lleugeresa d’esperit de qui no coneix la nostàlgia. Ell és l’infidel del lloc on ha nascut, el vagabund, l’argent viu, l’inquiet, l’insatisfet dels paisatges, aquell que travessa fronteres i aeroports, estacions, llits i cases i amants.

Els desvagats, els mandrosos, també els mundans, els pàries, els perseguits, els somiadors, els despistats, gairebé tots els folls, depenen de les brúixoles més que dels calendaris. I és que l’espai es contraposa al temps apamat, comptat, distribuït. Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys.

Gloria López Forcen