Aquest mes llegim :

El 29 de novembre del 2018 a les 19h, al nostre centre de Barcelona ,  comentem dins el nostre Club de Lectura Permagel de Eva Baltasar ( Club Editor).

 

Per què llegim aquest llibre?

  • Perquè gairebé sempre els premis Llibreter són una garantia a l’hora de triar una obra i Permagel és el premi Llibreter d’enguany.
  • Perquè tindrem la sort de comptar amb l’autora i ens explicarà la gènesi de l’obra i com ha creat aquest personatge que alguns lectors estimen i d’altres odien.
  • Perquè és una obra que aborda temes que sovint fa por d’abordar sense tabús com pot ser el suïcidi o la sensació de menyspreu a la gent que ens envolta i que, tanmateix, sentim de vegades.
  • Perquè l’autora ha fet una obra que és al mateix temps fàcil de llegir i difícil de pair perquè ens enfronta a temes fonamentals.

Per saber-ne més:

Algunes paraules de l’autora sobre l’obra

—Per què creieu que aquest personatge que heu creat a Permagel ha connectat amb el públic?

—No és fàcil de respondre, això, perquè a mi també em sorprèn. Aquesta història no l’he escrita amb cap més intenció que la d’escriure allò que em venia de gust. L’argument de la novel•la m’ha sortit sol. La gran preocupació del llibre la tenia amb el llenguatge, amb la manera que és escrita. I és amb això que m’he entretingut i m’he divertit més. La resta, ha anat sortint sol. Potser la gent comparteix això que dieu de la radicalitat. O potser hi connecta perquè és un personatge molt honest. Ella diu el que pensa, fa el que sent. Menteix molt també. Però realment, no sé què és el que ha connectat amb els lectors. Sóc una persona que coneix poca gent, que no s’hi fa gaire, amb la gent. Per això no sé què pot agradar. Tampoc no estic gaire al dia. Per això em pregunto si això que penso i dic interessa realment a la gent i no estic tan descol•locada com pensava. […]

 

—Quin personatge vau voler construir?

—Vaig pensar: posa’t a escriure i dóna veu a algú, que en part sóc jo i en part no sóc jo. Aquesta veu ja era viva dins meu. Jo tinc moltes veus a dins i de vegades hi parlo. I vaig deixar parlar aquesta veu. Potser per això els capítols són tan curtets i van endavant i van endarrere. No hem retocat l’ordre de com em van sortir.

 

—A raig.

—Jo no faig com aquells escriptors que primer es fan un esquema i defineixen uns fils argumentals. No sé fer-ho, tampoc, ni m’hi he posat. La mare ha sortit sola, perquè ja sé com és, ja sé com parla. Són personatges que tinc molt vius, perquè jo diria que tinc més vida interna que vida externa. M’alimento molt d’altres llibres, d’històries que em creo jo, de contes que explico a les meves filles… Estic sempre en un món molt imaginari, no aterro gaire. I la protagonista ha sortit així i tal com sortia veia que estava bé. I el final de l’obra igual. Un cop el vaig tenir escrit vaig adonar-me que la novel•la ja s’havia acabat. No hi havia res més a dir. Es va tancar sola. Jo mateixa em vaig sorprendre de dir-me: ‘És el final, ja no puc continuar.’

 

—Una volta escrita, la novel•la, què hi heu vist en el personatge?

—Un altre jo. Una dona que hauria pogut ser jo en un altre moment. En aquesta novel•la sóc molt jo. Jo no faria tot això que fa ella, però hi ha una part de mi. Hi veig això, en ella. A mi em sobta quan algun lector em diu que ha odiat el personatge. Però si te l’estimes de seguida! Jo, com a lectora, la trobo encantadora. Però no, veig que és molt incòmoda, que a la gent li cau malament. I em sobta molt.
Entrevista extreta de https://www.vilaweb.cat/noticies/eva-baltasar-jo-com-mes-sola-millor-permagel/

Glória López Forcen