Vivian Maier, va nèixer a Nova York l’any 1926 i va morir l’any 2009. Es va passar tota la seva vida retratant gent al natural, caminant durant hores i hores per les ciutats on exercia de mainadera, principalment Nova York i Chicago, per poder costejar la seva passió per la fotografia i viatjar pel món.  Va morir sola i pobra, en la més absoluta misèria malgrat tenir al seu poder milers de negatius que va guardar com un tresor i que són una obra d’art dins de la fotografia de carrer.

En aquest llibre que us presentem, Berta Vias Mahou ens narra la seva vida dirigint-se a la seva protagonista, la Vivian Maier, en segona persona. Ens retrata a una dona independent, peculiar, reservada, culta, sensible a les desigualtats  i sobretot, lliure.

Ella volia que les seves fotografies retornessin al carrer, que va ser on es van fer. Per això, tenia un pla. Va guardar 12.000 negatius en caixes a un guardamobles fins que no va poder pagar més el lloguer i van sortir a subhasta però, amb ajuda de tres personatges igual de peculiars que ella, van fer que se’ls emportés la persona que ells creien que faria millor ús : treure’ls a la llum per tal de compartir-les amb tothom. Aquest va ser en John Maloof, un jove periodista i escriptor que cercava imatges de Chicago dels anys 50 pel seu llibre. Ell es pensava que havia trobat un tresor per casualitat però, la realitat era ben distinta, el tresor l’havia buscat a ell.

Hem seleccionat unes quantes fotografies de la seva col·lecció, acompanyades d’algunes frases del llibre que esperem que us agradin.

 

                                 «Vivian Maier, la niñera fotógrafa». (Pàg. 108)

 

«Cuando me haga vieja viviré en un banco en la calle. Mientras tanto, seré libre. Todo lo libre que se puede ser…» (Pàg. 154)

 

                               «Mi sombra es mi firma. En un rincón.» (Pàg. 88)

 

                      «Esos ojos tristes no necesitan llorar para llorar». (Pàg. 204)

 

«El corazón lo tiene picado, aunque no por culpa de un punzón, sino de la vida.» (Pàg. 129)

                            

«Tenemos que dejar sitio a otras personas. La vida es una rueda. Si te subes, tienes que llegar hasta el final (…)» (Pàg. 211)
«Ha llegado el momento. Toda vida es un préstamo y tarde o temprano hay que devolverlo. (…) Ha llegado el momento. El momento de dejar el sitio a otro.» (Pàg. 212)

Biblioteca UNED-Barcelona

Referència bibliogràfica :
Vias Mahou, Berta. Una vida prestada. Barcelona : Lumen, 2018