1876. Els carrers d’una Barcelona ja plenament industrialitzada bullen d’activitat febril en l’any en què el mercat del Born comença a funcionar. La vida quotidiana es desenvolupa entre el brogit de les fàbriques i un trànsit cada vegada més intens. Els obrers, vinguts d’arreu, comencen a associar-se col·lectivament, iniciant dinàmiques que ja mai més permetran Barcelona tornar a ser la que fou tan sols cinquanta anys abans.

 

El pla d’eixample d’Ildefons Cerdà ha estat aprovat uns anys enrere per tal de donar resposta a l’increment demogràfic, i la seva aplicació ha provocat el turbulent naixement del sector immobiliari barceloní. La capital catalana, il·luminades ja les seves nits per torxes elèctriques, creix dia a dia, terreny a terreny, edifici a edifici, en un desenvolupament convuls en què els arquitectes es veuen forçats a utilitzar els nous materials industrials i les noves tècniques de construcció per tal de garantir al capital inversor els nivells previstos de lucre a través de l’abaratiment dels costos i l’agilització de les obres. La construcció catalana està en el punt de patir una veritable revolució: la pedra, la fusta i el morter de calç tradicionals estan essent substituïts ràpidament pel ferro, el maó i el ciment.

Amb aquests canvis, però, és forçós que canviï també l’art de l’arquitectura, i els arquitectes barcelonins es veuen abocats a un dilema artístic de naturalesa ideològica:

Pot l’art ser produït a màquina? Pot la màquina produir obres d’art superiors a la mà de l’artista? Té sentit parlar d’art industrial, o ens aboca la industrialització a un món sòrdid i barroer on, com es temia Òscar Wilde, tota la bellesa inherent a la producció artística acabarà perdent-se?

 

Aquest dilema ideològic, punyent en l’arquitectura occidental al llarg de tot el segle XIX, és el punt de partida que el curs utilitza per explorar algunes de les obres mestres de l’arquitectura del ferro a Barcelona, edificades en un moment en què la industrialització catalana havia esdevingut ja una realitat incontestable però encara no havia trobat un encaix en el cànon artístic de l’època, intentant seguir les passes dels seus autors per tal d’entendre les seves propostes entorn la qüestió de l’art i la indústria.

I és que quan la historiografia de l’art ha hagut de tractar l’arquitectura, ha tendit convencionalment a centrar-se en els aspectes formals, estètics, compositius, espacials i estilístics. Fent-ho així, però, sovint ha oblidat l’arquitecte veu condicionada la seva activitat pels aspectes tècnics i materials inherents a qualsevol construcció. El tractament de l’arquitectura com una bella art no condicionada per la tècnica genera així un concepte incomplet d’aquesta, que dificulta la comprensió de la seva naturalesa tan complexa i interessant.

El curs pretén apropar l’estudiant a un coneixement més profund i entenedor de l’art de l’arquitectura, proposant-li d’adoptar el punt de vista de l’arquitecte enfrontat a problemes tècnics propis del seu context històric només mitjançant la solució dels quals pot aspirar a la consecució d’un producte que pugui ser considerat com a obra d’art. Es tracta doncs d’explorar la relació entre art i tècnica, prenent com a excusa o cas d’estudi el context de la industrialització catalana, tot centrant-se en el què avui anomenem “arquitectura del ferro”.

Rubén Navarro

Arquitecte i Professor-tutor d’art a la UNED