La Traviata

La Traviata de Giuseppe Verdi és una de les obres més populars i més representades de la història de l’òpera. En conseqüència també, de les més previsibles.

La força sentimental del que li passa a la protagonista i la bellesa vibrant de la música fascinen, fàcilment, l’espectador. La reiteració, però, dels models escènics i musicals amb què es representa habitualment, ha acabat per convertir La Traviata en un entreteniment amable i a fer perdre, en conseqüència, la força impressionant del drama que li dóna sentit.

La producció amb què veurem aquesta òpera està signada pel director alemany Willy Decker i es presentà al Festival de Salzburg, el més prestigiós del món tant pel rigor de les produccions com per l’excel·lència de l’orquestra i de les veus. Si hem triat aquesta producció ha estat perquè tots els valuosos materials amb què està feta —escena, veus, orquestra— estan al servei del que dóna sentit a aquesta òpera: el tema universal de la crueltat amb què la generositat i el sacrifici de la protagonista són cruelment maltractats pels interessos i la insensibilitat dels altres.

Violeta Velery, la protagonista, abandona el seu trist ofici, els seus amics i clients, la ciutat de París i la seva fortuna. Tot. I ho fa per amor. I rep, en resposta, l’aïllament, la misèria i, finalment, la impossibilitat de curar la malaltia que la durà a la mort. La producció de Salzburg ho explica amb una contundència implacable i, cal dir-ho, impressionant i bellíssima.

 

Les veus d’Anna Netrebko —la protagonista de la Lucia di Lammermoor de l’altra classe— i Ronaldo Villazón —el tenor mexicà que ha fet la seva carrera a París—són, molt probablement, les més adequades per interpretar, avui dia, La Traviata. Segurament, els millors.

I l’Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Carlo Rizzi també és la que millor podia acompanyar aquests cantants i a construir en el teatre la música aquesta òpera.

 

 

 

Ramon Pla i Arxé