En l’òpera, la relació entre el text dramàtic i la música no sempre ha estat la mateixa.

Durant molts anys el text era, gairebé només, l’excusa perquè les àries, els duos i els concertants s’anessin succeint en l’escenari. I l’atenció dels espectadors se centrava, per tant, gairebé només també, en els cantants i les seves habilitats.

Amb poques excepcions (el text de Giovanni Francesco Busenello per a la Incoronazione di Popea de Monteverdi i totes les obres que va escriure Lorenzo da Ponte per a Mozart), durant tot el segle XIX els arguments de les òperes eren convencionals i previsibles, cadascun d’acord amb el gènere —opera còmica, òpera seriosa, òpera bufa, drama per música etc.— que subtitulava el títol i orientava així als espectadors sobre el tipus d’espectacle que estaven a punt de veure. Però a partir del segle XX, alguns músics van mostrar un gran interès per triar textos d’una gran qualitat literària —Goethe, Pushkin, Sòfocles, Molière, Beaumarchais o Shakespeare— perquè inspiressin la seva música i garantissin un obra realment gran.

 

En el cas de Verdi, per exemple, l’opció per Shakespeare responia a una autèntica devoció del músic per l’obra del dramaturg. Quan va estrenar la seva òpera Macbeth que va ser mal rebuda perquè forçava —distorsionava— el cant de la soprano per fer més creïble el turbulent personatge de Lady Macbeth. Verdi va vindicar el seu coneixement i la seva admiració per Shakespeare en una carta al crític Léon Escudier: «És possible que jo no hagi fet justícia a Macbeth, però dir que no tinc ni idea, que no comprenc, que no sento Shakespeare, de cap manera. Per l’amor de Déu, això no! És el meu poeta preferit. El conec des de la meva infància i des d’aleshores l’he llegit i rellegit contínuament». No va ser l’únic.

En aquest curs resseguirem els principals exemples que mostren la constant presència de Shakespeare en l’art de l’òpera. Cada classe estarà dedicada a una òpera basada en un text de Shakespeare, de Rossini a Thomas Ades, del 1861 al 2004. L’ordre cronològic amb què les veurem permetrà constatar l’evolució de la importància que el text dramàtic i la direcció teatral va adquirint en la història de l’òpera. La classe s’iniciarà amb una presentació del text de Shakespeare objecte de l’òpera que veurem aquell dia, seguirà una explicació del context artístic i social de l’òpera i acabarem veient aquella obra en una producció contemporània d’aquell títol.

 

  • Gioachino Rossini: Otello (1816)
  • Giuseppe Verdi: Macbeth (1847)
  • Charles Gounod: Roméo et Juliette (1867)
  • Ambroise Thomas: Hamlet (1868)Giuseppe
  • Verdi: Falstaff (1893)
  • Thomas Ades: The tempest (2004)
  • Benjamin Britten: A Midsummer Night’s dream (1960)

 

 

 

Ramon Pla i Arxé  doctor en filologia romànica per la Universitat de Barcelona.

Apunta’t