Un element fonamental de la ideologia nacionalista apareguda al segle XIX és el mite del naturalisme lingüístic, que insisteix a veure les llengües només sota el prisma deformador d’una metàfora orgànica: les llengües són éssers vivents que neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Més encara, són essers que preexisteixen l’individu i el sobreviuran, i que per tant el controlen en el seu comportament: no parlem llengües, sinó que les llengües ens parlen a nosaltres i determinen la nostra manera de veure el món. Si la llengüa és l’agent i l’ésser humà o la nació són el pacient, la idea d’una intervenció humana deliberada en qualsevol llengua sembla sacrílega, i l’audàcia de crear tota una llengua nova provoca rialles o, pitjor encara, la indignació i la repulsió abans reservada als crims “contra natura”. L’esperanto sovint és víctima de totes dues reaccions.

Al contrari que els filòlegs indoeuropeistes del segle XIX que van llançar la metàfora nacionalista, però, ara sabem que el llenguatge humà és molt antic, que parlem des de fa almenys 300.000 anys, que les llengües més pròximes a l’hipotètic “estat de natura” dels filòsofs són les de l’Àfrica i les de Nova Guinea, on la parla de cada poblat amb prou feines és comprensible per als habitants dels pobles veïns. Paradoxalment, però, apliquem l’etiqueta de “dialectes” a aquestes parles illetrades i reservem el terme prestigiós de “llengües” als nostres idiomes, profundament intervinguts i codificats des de l’aparició de l’escriptura fa menys de 5.000 anys. Hem oblidat que l’escriptura és una tecnologia que no té res de natural, i que els seus efectes en la llengua van ser tan profunds com els que probablement tindran la traducció automàtica, la sintetització de veu i la intel·ligència artificial. A causa de l’escriptura van aparèixer ortografies oficials, diccionaris dels quals desconeixem la majoria de les entrades tot i que suposadament codifiquen la nostra “llengua materna”, i gramàtiques normatives que tendeixen a quedar irremeiablement desfasades de l’evolució de la llengua parlada fins que la distància pot ser tant gran com entre el llatí i les llengües romàniques. En català mateix abunden exemples de l’artificialitat de la llengua estàndard escrita que en desmenteixen la naturalitat, des de l’ortografia fins als pronoms febles que ningú es capaç de dominar, però d’exemples així en trobem a totes les llengües, tants altres exemples d’aquesta dissociació cognitiva que ens permet continuar afirmant la naturalitat de les llengües.

 

Ens resulta molt difícil posar-nos en la mentalitat anterior al nacionalisme romàntic. Al contrari que els jueus i el seu mite de Babel, els grecs i romans mancaven de cap explicació mitològica de la diversitat lingüística; per a ells, el llenguatge no era cap revelació divina sinó una obra humana. El simple fet que els noms de les coses diferissin entre les diverses llengües, i fins i tot d’una ciutat a una altra dintre del món grec, provava a bastament que els noms no tenen cap relació necessària amb les coses que designen, ans són només convencions socials de creació humana. Això es veu clarament, per exemple, en els versos d’aquest himne a la humanitat de la tragèdia Antígona de Sòfocles:

Hi ha moltes meravelles, i no n’hi ha de més gran que l’home. […] De les divinitats, la suprema, la terra inconsumible, infatigable, és ell qui la turmenta, amb l’anar i venir de les relles d’any en any, quan la gira amb la força de l’equina nissaga. […] I la paraula, i el pensament que és com un vent, i l’impuls d’habitar ciutats, tot això, s’ho ha ensenyat ell mateix.

Fixem-nos en l’enllaç que Sòfocles estableix entre el llenguatge, la civilització urbana i l’art de l’agricultura, i recordem com ‘cultura’ significava literalment “conreu de la terra (o d’un mateix)”. Quan el seu antònim ‘physis’ o ‘natura’ va aparèixer al segle V abans de Crist, originàriament es referia al creixement espontani dels arbres salvatges o a la forma de les gemmes brutes i sense tallar, i aquesta paraula (d’on ve el català ‘física’) va acabar designant l’estat inicial o el desenvolupament espontani de les coses sostretes a la manipulació humana. Per tant, el llenguatge humà n’estava exclòs. Per als grecs totes les llengües eren ‘artificials’, per tal com totes havien estat creades ‘amb art’ per éssers humans. Ara bé, aquesta opinió derivava del fet que el concepte excloïa per definició l’ésser humà i totes les seves activitats. Això va anar canviant a mesura que els grecs van començar a preguntar-se si existeix una ‘natura humana’ que pugui servir de fonament i criteri de justícia a les convencions socials i legals per tal d’evitar el relativisme moral absolut; van aparèixer llavors les expressions ‘segons natura’ (katà physin) i ‘contra natura’ (parà physin), i es va formar el concepte de ‘llei natural’, que abans hauria estat una contradicció flagrant. Aquesta innovació va sorgir primer en el camp del dret tot obeint les necessitats de la democràcia grega, i resulta molt significatiu que filòsofs i poetes utilitzessin el mateix terme, ‘nomos’, per denominar tant les lleis de l’estat com les convencions lingüístiques, o que Plató anomeni ‘legisladors’ els hipotètics creadors del llenguatge. La recerca de principis eticolegals basats en la natura va tenir un impacte immediat en la filosofia grega i va afectar, per exemple, la moral sexual. No és pas casual que el diàleg platònic Les lleis, el primer intent de formular un codi legal ‘segons natura’, contingui també la primera condemna de l’homosexualitat en la tradició grega. Nogensmenys, l’aplicació radical d’aquests principis a la llengua no va arribar fins als anys 1960 de la mà de Noam Chomsky i la seva lingüística generativa, que es dedica a la recerca de lleis universals del llenguatge per provar que tots els humans naixem amb una capacitat lingüística innata. Els generativistes creen llengües artificials que violen de manera deliberada alguna llei d’aquesta suposada “gramàtica universal” per fer-hi experiments de laboratori adreçats a provar que aquestes llengües “contra natura” no es poden aprendre i per tant ratifiquen llur teoria. Malauradament es tracta només d’una teoria, que ni tan sols no s’ha provat que sigui compatible amb la de l’evolució, i després de cinquanta anys de recerques el Sant Graal de la Gramàtica Universal es manté igual d’elusiu que al començament.

Recapitulant, per a la mentalitat contemporània no hi ha més llengües que les llengües “vives” o nacionals, cosa que implica necessàriament que només una llengua nacional pot ser utilitzada per a la comunicació internacional (tot un contrasentit). I és tan sols aquí on la metàfora organicista és totalment adequada, ja que en un món mancat d’una llengua neutral anacional, el peix gran necessàriament es menjarà el petit. La paradoxa aquí és que els nacionalistes més convençuts, i sobretot els parlants de llengües “petites”, haurien de ser els més partidaris d’una llengua neutral, però la dissociació cognitiva suara esmentada provoca punts cecs en la seva lògica que els impedeixen arribar a aquesta conclusió ineluctable. A tot estirar intenten canviar un amo tirànic (el castellà) per un altre de suposadament més benèvol (l’anglès) en comptes d’aspirar a una emancipació total i definitiva.

Per segon any consecutiu, la UNED ensenyarà en línia l’esperanto, la llengua internacional neutral més reeixida. Per fer-ne un tast en persona, esteu convidats a la conferència d’aquest dimarts 22 d’octubre a la nostra seu a Barcelona. Per conèixer millor els principis d’igualtat, llibertat i neutralitat que van guiar el seu iniciador, Lejzer Zamenhof, us convidem a explorar aquesta exposició virtual feta per la Universitat de Barcelona en el centenari de la seva mort.

 

Ruben Fernández Asensio