Vivim en moments de crisis polítiques. Els relats oficials dels últims anys ens han dictat que la història es va acabar amb la caiguda del Mur de Berlin, que s’estirava amb les paradoxals invasions humanitàries, que entrava en un tèrbol parèntesi amb la guerra contra el terror, que obria una finestra d’esperança amb les mobilitzacions populars i que els populismes actuals mostren històries que semblen no acabar. Com deia Bertolt Brecht, el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. Davant aquest panorama, davant els relats oficials, té sentit fer una ullada al passat?

El passat és el millor antídot contra els relats oficials i una font d’idees per enfrontar les crisis polítiques. Aquesta concepció és la que motiva el pensament de Maquiavel, que és la matriu moderna de la filosofia materialista, del realisme polític i de l’ètica republicana: tres caps d’una trena que conformen el que Antonio Negri ha anomenat la «tradició maleïda» de la Modernitat. Una tradició que inclou l’ateu Spinoza i el comunista Marx i que va ser iniciada per l’il·lustre funcionari florentí. En efecte, no és gens casual que l’adjectiu «maquiavèl·lic» el puguem trobar a totes les llengües europees modernes, sempre amb connotacions pejoratives. Tot plegat permet fer-nos a la idea dels riscos que suposa per a la moral establerta prendre’s el passat seriosament.

El curs Maquiavel i el pensament polític modern vol demostrar aquesta idea. Per tal d’aconseguir-ho, farem una ullada panoràmica i crítica al pensament de Maquiavel, així com a la recepció pública que ha tingut a Europa des del segle XVI fins als nostres dies. El que aquesta ullada ens permet fonamentar són dos eixos recurrents enfront de les crisis polítiques, tant de les pretèrites com de les actuals, a saber: «l’experiència de Maquiavel» i «l’estigma del maquiavel·lisme».

L’experiència de Maquiavel rau en la distinció entre moral i política. Per descomptat, no es tracta d’una experiència personal, exclusiva d’aquest home del Renaixement italià, sinó d’una experiència col·lectiva, de caire antropològic i magistralment reflectida en l’obra d’aquest autor excepcional. Es tracta de l’experiència de la pèrdua radical de la sacralitat i la certesa, clau de volta del que Ferdinand Tönnies considerarà el pas de la comunitat orgànica a la societat d’individus, del que Joseph Schumpeter considerarà el pas de les economies estacionàries a l’economia evolutiva, del que Isaiah Berlin considerarà el pas dels monoteismes i el relativisme al pluralisme dels valors. L’experiència de Maquiavel no és altra que la dels processos de modernització que sovint identifiquem a la història del capitalisme.

El que marca l’esmentada distinció maquiaveliana és com fer i entendre la política on ja no hi ha espai per a utopies derivades d’una lectura piadosa de la «fortuna», tant si és de caire sacre (providència) com secular (progrés). Arran d’això s’estableix que la política és la lluita per potenciar els recursos (naturals, tècnics, humans) d’un espai determinat en «virtut» d’una concepció del bé comú, d’un principi compartit. Aquest és encarnat precisament per qui mereix el nom de «príncep», forma retòrica que es pot identificar amb un legislador i amb un partit, amb una força reaccionària i amb un moviment revolucionari: príncep és qui imposa condicions efectives a la fortuna. Ni més ni menys.

La imatge del príncep fa que el bé comú remeti sempre a un col·lectiu radicalment conflictiu. Un col·lectiu fruit de les crisis històriques. La política i la moral, arran de l’experiència maquiaveliana, són coses diferents. La política ja no convoca a comunitats naturals, unitats sagrades o grups de persones, sinó als que són coordinats per un bé comú desitjat, de cap manera preestablert o consensuat. El bé comú esdevé, doncs, la defensa activa dels béns compartits, del «comú»; una defensa que, en la pràctica, sempre és contra els interessos d’un altre (una classe social, uns costums arrelats, un Estat constituït). La moral ja només pot entendre’s subordinada a l’interès polític, és a dir, materialment col·lectiva però històricament constituent.

L’experiència maquiaveliana ha estat tradicionalment maleïda per l’estigma del maquiavel·lisme. Aquest “isme” consisteix a fer de Maquiavel una figura reductible als maniqueismes propis de la cultura occidental, en els seus vessants religiosos i laics. D’aquests maniqueismes, en destaquem dos. Primer, s’assenyala Maquiavel com algú contrari a la bona fe i els drets universals, perquè és l’advocat del que la tradició escrita vincula a les figures de Creont i el Cèsar. Així, el seu nom no és més que un símbol de la immoralitat derivada del poder dels més forts. Segon, s’assegura que no és ben bé un pensador, sinó un tècnic. No se’l pot reconèixer com a filòsof, sinó més aviat com algú que escriu com funciona la política amb un estil seductor. En aquest sentit, Maquiavel és un científic al servei dels ansiosos pel poder. Al llarg del curs mostrarem com s’han consolidat aquestes lectures maniquees i per què totes dues comporten el fonamentalisme davant les crisis polítiques.

Com a síntesi de tot plegat, podem simplement subratllar que Maquiavel és l’escriptor proscrit per antonomàsia de la cultura occidental. Heus aquí un motiu suficient per capficar-nos en el seu llegat, especialment en moments de crisis polítiques com els nostres.

 

Joan Morro
 
Llicenciat en Filosofia i Màster en Filosofia Teòrica i Pràctica.Professor tutor de la UNED-Sènior a Barcelona i Cornellà 



Informació i matrícula del curs