El cinema és un art. I com tot art, el cinema ens explica. És a través del cinema (com a través de la literatura, de la pintura o de l’arquitectura) que podem aprendre de nosaltres mateixos, com a éssers humans individuals i també com a col·lectiu que viu en societat, d’una manera, podríem dir-ne global, o fins i tot arquetípica.

Hi ha directors de cinema, però, que a través de les seves pel·lícules han sabut retratar-nos d’una manera més personal, més íntima. Cineastes que, amb les seves pel·lícules, han sabut mostrar com som les persones en alguns dels nostres racons interiors més amagats, en alguns dels nostres desitjos més inconfessables, en algunes de les nostres pors o inquietuds més profundes.

Un d’aquests directors és, sens dubte, Alfred Hitchcock. Tot i que té una consideració popular, i fins i tot familiar, com a director de pel·lícules de suspens (així, i ja està), el cert és que és un dels directors de la història del cinema que més ha sabut retratar el costat fosc que podem arribar a tenir les persones. Algunes de les seves pel·lícules són veritables tractats sobre l’ànima humana. Un director, a més, que aconseguia un gran impacte visual amb les seves pel·lícules gràcies al fet d’haver-se format en l’època del cinema mut, la qual cosa ha fet que seqüències d’algunes pel·lícules seves ja formin part del nostre imaginari col·lectiu.

Algunes d’aquestes seqüències pertanyen al grup de pel·lícules en les que Hitchcock va comptar amb Bernard Herrmann com a compositor de les seves bandes sonores. I gairebé totes, no serien el mateix sense la música de Herrmann.

Bernard Herrmann va ser un dels compositors cinematogràfics que millor ha sabut fer amb la seva música el mateix que feia Hitchcock amb les seves imatges: explicar-nos. És un dels compositors que millor va saber expressar les emocions i els sentiments humans, però amb una capacitat per reflectir-ne els matisos que fa que el puguem considerar un compositor inigualable i un veritable mestre.

 

 

Alfred Hitchcock i Bernard Herrmann van iniciar el 1955 una relació de col·laboració professional d’onze anys en nou llargmetratges cinematogràfics. Alguns d’aquests films són obres mestres del cinema, i algunes d’aquestes bandes sonores són obres mestres de la música cinematogràfica.

 

En el curs que comencem el dia 12 de febrer volem explicar aquesta col·laboració analitzant la importància de la música en aquestes pel·lícules: Però… qui va matar al Harry? (1955); L’home que sabia massa (1956); Fals culpable (1956); Vertígen (D’entre els morts) (1958); Perseguit per la mort (1959); Psicosi (1960); Els ocells (1963); Marnie (1964) i Cortina esquinçada (1966).

 

Xavier Cazeneuve i Descarrega, historiador, realitzador del programa de ràdio 
El violí vermell (Catalunya Música)


Informació i matrícula