Falstaff és la darrera òpera de Giuseppe Verdi. La va estrenar el 1893 quan ja havia complert els 80 anys. Però aquesta òpera de Verdi no és, precisament, senil sinó que, ben al contrari, és la més jove, alegre i vital de les seves òperes. Un prodigi de creativitat com reconeix tothom.

El libretto el va escriure Arrigo Boito a partir de les obres de Shakespeare en què hi surt el personatge de Falstaff: Les alegres casades de Windsor —el text fonamental— Enric IV i Enric V . El resultat és la creació d’un personatge ridícul perquè es creu un gran seductor però que és massa gras, massa vell i massa pobre per seduir ningú. Per això Falstaff serà vençut, sense pal·liatius, pel correctiu a què el sotmeten les ”alegres casades”. El correctiu és, certament, molt divertit i la lliçó que n’extreu Falstaff és una intel·ligent acceptació de les seves limitacions i un radical escepticisme sobre la naturalesa humana. D’aquesta batalla en resulten vencedores les dones —solidàries, astutes, combatives—però no els seus marits que són rucs, presumits i ridículament desconfiats. Tanmateix, del conjunt en sorgeix, finalment, un magnífic retaule de la condició humana. Però aquest magnífic argument no hauria servit de res si Verdi no hi hagués posat la seva música.

 

La partitura de Verdi és realment sorprenent i innovadora perquè la posa, rigorosament, al servei del text. Una música que subratlla cada mot amb les notes que el fan més explícit i expressiu per a l’espectador. Si diu “ridere” la música imita “els sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada”, si diu “Reverenza” les notes baixen a tons més greus com si s’inclinessin davant de l’autoritat, si diu si diu “nero” les notes son greus i si algú diu “lento” també s’alenteix la música.

La versió de la producció de La Scala de Milà que veurem fa que els personatges es moguin sobre l’escena reproduint els ritmes i les melodies de la música. El conjunt és d’una excepcional integració de tots els elements que constitueixen l’art de l’òpera.

La producció és molt clàssica, sense reinterpretacions ni adaptacions de l’original. Una versió tradicional, doncs, de l’art de l’òpera.

Per això hem volgut completar aquest Falstaff amb una obra d’arrel shakespeariana també però rigorosament contemporània:  La tempesta de Thomas Ades que ens permetrà constatar l’evolució que s’ha produït en la creació de les òperes.

Ramon Pla i Arxé  doctor en filologia romànica per la Universitat de Barcelona.