Sembla que hi ha 26 òperes dedicades al Hamlet de Shakespeare però cap d’elles s’ha consolidat en les programacions dels teatres d’òpera: ni la de Scarlatti (1715), ni la de Mercadante (1822) que són els autors de més prestigi que ho intentaren.

Només el Hamlet d’ Ambroise Thomas (1868) es pot veure encara en algun teatre europeu (al Liceu, el 2003). No és estrany. Intentar fer del Hamlet de Shakespeare una òpera és arriscat perquè en la tragèdia original no hi ha escenes d’amor apassionat, ni batalles heroiques, ni grans concentracions de població, victoriosa o derrotada, que pugui comportar el lluïment de les masses corals. Ben al contrari, Hamlet està dedicat, bàsicament, a un dilema moral —el de “ser o no ser”— i a una venjança conscientment cruel. Cruel per a tothom. Per això és tant interessant poder veure com se les arregla Ambroise Thomas per construir una òpera que ha perviscut fins avui.

En part ho aconsegueix traint, parcialment, l’argument de Shakespeare —hi ha duos d’amor, algun cor i un final feliç— però malgrat això el dilema moral de Hamlet i el dolor que genera en tots els seus —els temes central de la tragèdia de Shakespeare— segueix al centre d’aquesta òpera.Això i una música excel·lent que troba el seu moment més excepcional en l’ària de la follia de d’Ofèlia. Una ària que la soprano Nathalie Dessay interpreta d’una manera inoblidable.

La producció que veurem és la que oferí el Gran Teatre del Liceu. La protagonitza un baríton —és massa dramàtic el personatge perquè l’interpreti un tenor— que en aquesta producció és Simon Keenlysade, un gran cantant i també, afortunadament, un gran tenor.

El resultat és, certament, memorable.

Ramon Pla i Arxé  doctor en filologia romànica per la Universitat de Barcelona.