L’any 1847 s’estrenava a Florència, l’òpera Macbeth de Giuseppe Verdi. Tenia trenta-dos anys. Havia estrenat nou òperes que tenien l’estil singular de Verdi, i era reconegut com un compositor important sobretot des de l’èxit de Nabucco. En aquest ambient certament ja positiu, Verdi, de cop i volta ,sorprèn tothom amb una òpera nova, diferent. El mateix Verdi és qui explica el perquè, en una carta al llibretista Francesco Maria Piave: “Aquesta tragèdia és una de les més grans creacions de la humanitat! … Si no en podem fer una cosa realment gran, intentem fer-ne, si més no, una cosa diferent”. Sembla evident que el motor d’aquest canvi residia en l’impacte que havia produït la lectura de Macbeth en Verdi i el respecte amb què Verdi es proposava escriure la partitura per a aquesta obra que ell creu que és “és una de les més grans creacions de la humanitat”.

En aquest context, Verdi escriu la partitura de Macbeth i en fa una de les òperes més grans que mai va escriure. Darrera d’aquesta qualitat dramàtica i musical hi ha un lector fascinat per Shakespeare. Escriu: «És el meu poeta preferit. El conec des de la meva infància i des d’aleshores l’he llegit i rellegit contínuament». I, certament, es nota que ha llegit, que ha entès i que ha estimat l’obra de Shakespeare.

De totes les òperes d’argument shakespearià que hem seleccionat per a aquest curs aquesta és l’obra en què música i text formen una unitat que potencia l’expressivitat de la música i el sentit dramàtic del text. La veurem en una excel•lent producció del Covent Garden i el Gran Teatre del Liceu interpretada per Carlos Álvarez i Maria Guleghina, dirigida musicalment per Bruno Campanella, i amb la direcció escènica de Christof Loy.

Ramon Pla i Arxé  doctor en filologia romànica per la Universitat de Barcelona.