Tal com hem plantejat el curs, l’ordre de les òperes seleccionades és cronològic: primer, la més antiga (Otel·lo, 1815), i a la fi la més contemporània (The tempest, 2004). El curs, per tant, no només permetrà veure moltes òperes amb un argument de Shakespeare sinó també l’evolució del gènere. En dos aspectes: en el de la relació entre text i música en les òperes, i en el de la concepció mateixa de l’òpera com a espectacle.

L’Otello de Rossini, adapta lliurement el text de Shakespeare perquè el seu objectiu no és tant l’obra de teatre com les àries que podran cantar, seguint l’argument, els personatges de la tragèdia. Aquestes àries de Rossini pertanyen al gènere del bel canto, és a dir, a una música per veu caracteritzada per una ornamentació vocal que exigeix una gran virtuosisme del cantant.

Per la sessió del 16 de febrer hem optat per una producció que compta amb uns cantants excepcionals (Cecilia Bartoli i John Osborn) perquè, justament, es tracta d’una òpera basada en el cant. I hem optat també per una producció que compta amb una direcció escènica (Leiser i Caurier) que insufla a l’òpera tota la força dramàtica que exigeix Shakespeare i que Rossini atenua.

Sobre l’argument només cal recordar que se centra en la dramàtica feblesa d’un heroi (Otel·lo) que és víctima del ressentiment i de les intrigues d’un cortesà que explota el seu complex de foraster i de marginal respecte de l’elit social per destruir-lo.

Podrem conèixer aquesta òpera de Rossini veient i escoltant 13 fragments —els millors— d’aquesta obra.

 

Ramon Pla i Arxé  doctor en filologia romànica per la Universitat de Barcelona.