Tanca el cicle Shakespeare a l’òpera una obra molt original. Perquè el text de Shakespeare no té un model previ en la literatura europea clàssica.

Al Somni d’una nit d’estiu, tot són parelles d’enamorats. N’hi ha sis. La formada pels ducs d’Atenes —Teseu i Hipòlita— les dues parelles de joves atenencs enamorats —Lisandre i Hèrmia, Demetri i Helena—, la dels reis de les fades —Oberon i Titània—, i les dues parelles paròdiques —la de Titània i un ase i la de Píram i Tisbe protagonistes de l’obre de teatre que representen uns menestrals durant les festes del casament dels ducs d’Atenes. Sis parelles que acabaran, finalment i definitivament aparellades al final de la comèdia. Tot el que passa durant aquesta “nit d’estiu” són les trifulgues dels enamorats per retrobar-se i estimar-se.

En el centre d’aquestes trifulgues hi ha, sobretot l’engany dels sentits: allò que fa que, de sobte, ja no es desitgi el que es desitjava o que, de sobte també, una onada de desig ho transformi tot i que l’única cosa que ens importi sigui la possessió amorosa de l’altre. I tot en una nit. Però, això sí, en la nit del solstici d’estiu en què el mon màgic i el real es creuen, s’interfereixen o conflueixen per enganyar els sentits o per clarificar els sentiments. Un bellíssim —i divertidíssim— somni.

A Britten —el millor músic anglès des del segle XVIII— l’obra de Shakespeare el fascinà i, amb el seu amic Peter Pears, autor de l’adaptació de l’obra de Shakespeare, van crear l’òpera que veurem i escoltarem. Una òpera per a petita orquestra, refinada, elegant, divertida i màgica. Una òpera que no vol impressionar només l’oïda sinó també la intel•ligència i la sensibilitat de l’espectador.

La producció que veurem em sembla excepcional, tant per la direcció musical de Harry Bicket com per la direcció teatral de Robert Carsen o per la qualitat dels cantants entre els quals hi ha l’Escolania de Montserrat. Com diria Shakespeare, tot un somni.