La noia de la biblioteca, la Magda, tenia una gata, la Dewey. Totes dues unes lletraferides.

La Magda, en un viatge d’hivern, va conèixer a una dona incòmoda amb el món, però que, no l’importava gens ni mica el que pensen els altres. Es trobava perduda a un llac, envoltada d’un paisatge cobert de permagel.

Era un país íntim, d’aquells llocs que no surten als mapes i li va convidar a berenar pa amb xocolata. Això li va recordar a la seva mare.

La vida sense la mare era un cúmul de dies sota un cel de plom, ple de tonalitats en blanc i negre.

I, es que la vida familiar s’havia truncat a la carretera, una tarda de pluja (malgrat que, el cel segons Google,es preveia assolellat) després d’una persecució amb la policia, acabant ambun mirall, una espatlla i un intermitent trencats.

Va ser una mort lenta però sense tristes recances, ja que la mare era conscient que, el cel no és per a tothom.

Des de llavors, la Magda té por del cel i de la mesura dels nostres dies.

Porta les trenes tallades, les habitacions  tancades, una llar sense llum…

I a la butaca del menjador han quedat oblidats: un jersei de llana a mig fer i tots els petons de diumenge sense donar.

Un dia, l’última veïna del seu edifici,li va deixar un tros de paper a la bústia convidant-la a dinar.

Des de llavors, es va esdevenir unntemps de llum. I, es que, a vegades, gent que tu coneixes, et pot sorprendre amb el detall més simple:

La felicitat d’un pollastre a l’ast, acompanyat del gust amarg de la cervesai, per postres, pastís de xocolata.

Un dia que no recorda si era primavera o estiu, la veïna li va dir: “Mira’m als ulls”

Jo confessotot el que no t’he dit fins ara: visc en una incerta glòria, per això, me’n vaig a fer el camí de les aigües, a la cerca de l’últim amor de la Baba Dúnia.

Deixa’m marxar, assumeixo el risc més gran de la meva vida. No vull ser una dona immòbil amb la veu invisible.

I, si no puc volar, aniré a peu.

I la Magda, que sap posar-se en la pell de l’altredes del balcó, es va acomiadar de la seva veïna: Ramona, adéu!

Ha passat el temps, i encara la recorda, com si fos ahir: guarda algunes fotografies fetes amb la Polaroid i, la  música de Moon River, de fons.

Van ser les millors vacances de la seva vida.

 

I, cada vespre, quan se’n va a dormir, xiuxiueja : cada dia penso en tu.

Coses de dones…

 

 

 

Biblioteca UNED-Barcelona