Un curs més, tot i la pandèmia que vivim, ens hem animat a retrobar-nos al nostre club de la lectura. Tothom hi és benvingut, només cal haver llegit el llibre i tenir ganes de compartir amb els altres l’experiència de llegir.

Si les circumstàncies ho permeten, el 17 de desembre  a les 18.30h ens trobarem presencialment al centre de la UNED de Barcelona. Tot i així, una setmana abans de la trobada us avisarem de sí l’activitat l’hem de fer en modalitat virtual

Aquesta vegada l’aforament és limitat i per això necessitem que  t’inscriguis per assistir-hi.

 

Per què hem triat aquest llibre?

 

  • Perquè teníem ganes de llegir un llibre de Bernardo Atxaga que és un escriptor importantíssim amb unes novel.les que sempre tenen una empremta molt personal.
  • Perquè aquesta novel.la, que ell diu que és la seva darrera novel.la, té una construcció molt interessant de presents i passats que es troben, que es creuen i s’expliquen d’una manera molt literària , en el millor sentit del terme.
  • Perquè ens parla d’una història i d’unes històries que d’una manera o altra tots hem viscut.
  • Perquè és capaç de barrejar la història intimista i la història col.lectiva d’una manera que ens sembla magistral.

 

Per saber-ne més:

 

 

 

Un tastet de la novel.la  (Inici)

 

1

Elías tenía catorce años cuando llegó a Ugarte una tarde de finales de verano. Iba a pasar una temporada en casa de su tío, dueño de una panadería que abastecía a los pueblos de alrededor. Al día siguiente, 27 de agosto, domingo, encontró un trozo de madera en el cobertizo que había enfrente de la casa y se puso a hacer un barco con su navaja suiza.

-Con estas herramientas te será más fácil, Elías —le dijo su tío al verlo, dejando un serrucho, un martillo y una gubia sobre la mesa de carpintero que ocupaba el centro del cobertizo.

El chico asintió con la cabeza varias veces en señal de agradecimiento, y se puso enseguida a trabajar. Estuvo toda la mañana y toda la tarde desbastando el interior y el exterior de la pieza, sin subir ni un momento a la panadería, que se hallaba a cien metros escasos, camino del monte.

El lunes por la mañana, durante el desayuno, el tío se dirigió a él como si no pasara nada:

-Ven a ver cómo hacemos el pan, Elías. Ven, y ayuda a los empleados a meter en las cestas los panes recién sacados del horno, o a cargar las cestas en la Chevrolet. Son todos de por aquí, gente muy buena, especialmente un chico que sé que te va a gustar, Donato. ¿Sabes cómo llamamos a Donato?

Se quedó esperando, pero el chico no hizo ademán de responder.

– Le llamamos el Gitano Rubio. Es muy alegre, y además toca el acordeón.

Esta vez el chico sonrió. Ese mismo día, 28 de agosto, mientras cenaban, el tío intentó de nuevo arrancarle alguna palabra.

Glòria López Forcen